dijous, 29 d’octubre del 2009

Xina: l’inici d’una fascinació

Aviat farà set anys que vaig viatjar a la Xina. No era cap viatge de negocis, ni tampoc una escapada turística: anàvem a buscar la nostra filla. Després d’un procés de gairebé tres anys, amb la Isabel i el nostre fill Joan, vam volar fins a Pequín i després fins a Nanchang. Va ser un viatge que va canviar la nostra vida.

En els anys que van passar abans d’emprendre aquest viatge no vaig ser gaire conscient del lloc on anàvem. Vaig estar més pendent dels tràmits, de la burocràcia o si l’espera seria més o menys llarga.

Això potser em va passar perquè quatre anys abans, quan vam anar a Colòmbia a buscar el Joan, el fet de tenir amics colombians i unes arrels culturals comunes, i també de conèixer l’idioma, la seva música, etc., va fer que l’experiència resultés molt més planera i tinguéssim la sensació de trobar-nos com a casa.

Aquesta vegada, de la Xina tan sols en conexia els tòpics habituals i el menjar dels restaurants xinesos. No n’havia llegit pràcticament res i la pel·lícula més xinesa que havia vist era El darrer emperador de Bertolucci. Només en les darreres setmanes abans del viatge em vaig adonar que no en sabia res, de la Xina.

Vaig intentar compensar la meva ignorància amb una visita a la llibreria Altaïr de Barcelona, i d’allà en vaig sortir amb quatre llibres sota el braç: una guia turística, un llibre d’història i dues novel·les. Encara no sabia que això seria l’inici d’una veritable dèria.

Quan vaig tenir per primera vegada la meva filla als braços, i després d’haver llegit aquells primers llibres, els curtíssims quinze dies que vam passar a la Xina van ser el detonant de la meva fascinació per aquest país, la seva gent, la seva història i la seva cultura.